El físic
Herni Becquerel (França 1852-1908. Premi Nobel de física l'any 1903, juntament amb Marie i Pierre Curie pel descobriment de la radioactivitat) va notar, el 1887, que certs materials produïen petites quantitats de corrent elèctrica quan eren exposats a la llum. Els experiments iniciats llavors per Becquerel demostraven que l'efecte fotoelèctric extern no era explicable amb les teories físiques de l'època.
Les teories de l'època consideraven que la llum i totes les classes de radiació electromagnètica es comportaven com ones. Per exemple, a mesura que la llum incident sobre un metall es fa més intensa, la teoria ondulatòria de la llum suggeria que en el metall s'alliberen electrons amb una energia cada vegada més gran.
En canvi, els experiments demostraven que l'energia dels electrons alliberats depèn de la freqüència de la llum incident i no de la seva intensitat.
L'
Albert Einstein (Alemanya 1879 - EEUU 1955), l'any 1905 va suggerir que la llum, es comporta en determinats casos com una partícula i que l’energia de cadascuna d'aquestes partícules (fotons) només depèn de la freqüència de la llum. Per explicar l'efecte fotoelèctric extern, Einstein va considerar la llum com un conjunt de "projectils" que col•lisionen amb el metall. Quan un electró lliure del metall rep l'impacte d'un fotó, absorbeix la seva energia. Si el fotó té suficient energia, l'electró és expulsat del metall.
Einstein doncs, va descriure el que era l’efecte fotoelèctric, en el qual es basa la tecnologia fotovoltaica. Per aquest estudi obtingué el premi Nobel de física.
Efecte fotoelèctric: 1. Cas particular de la interacció de la radiació electromagnètica amb les partícules amb càrrega elèctrica. 2. Fenomen pel qual un material emet electrons a partir de l'absorció d'energia provinent d'una radiació electromagnètica (p.e. energia solar)
